Andreu Maimó
- (Felanitx, 1946)
"Quin és el secret de l’artista? Servidor diria que la clau del seu art té a veure amb la seva capacitat infinita de mirar, de mirar tan intensament les coses que, finalment, apareixen envoltades d’una aura metafísica -i desprenent sovint uns ecos dramàtics que se’ns manifesten com una veu en off. Ha pintat ceps que ens parlen de la tragèdia del desarrelament creuant de principi a fi tota una vida. Fruits en procés de podriment que al·ludeixen al pas del temps (sense les altisonàncies que pretenen ocultar els tòpics propis del ram); i ben prop dels raïms de taula o per a vi apareixen les raspes, amb la mateixa noblesa que el seu propi passat de sabors i d’aromes. Andreu Maimó: la claror de la seva mirada poetitza totes les coses. Damunt tela, en ceràmica, en escultura, en obra gràfica –veritablement digna de ser contemplada i col·leccionada-, el món de l’artista es va desenvolupant en una tensa quietud, en una atmosfera on totes les coses es deixen inundar per la seva llum i serenament bateguen".
Guillem Frontera